De totes les formacions amb les que he tocat al llarg de la meua carrera, sempre m'ha agradat especialment la formació del quintet, perquè té un so que engendra i resumeix sonorament la imatge  que sempre m'ha captivat del jazz per la força que desprèn i per les possibilitats orquestrals que ofereix. És sense cap mena de dubte la formació estel·lar pel que fa al gènere del Hard Bop, l'estil amb el que m’identifique quan toque jazz.

Portava temps sense  entrar a l'estudi per enregistrar música meua dintre de l'àmbit jazzístic i, gràcies a l'empenta d'un grup de joves que són grandíssims músics de jazz i que admire profundament: Alberto Palau, Pepe Zaragoza, Jaume Guerra i Roger Gutiérrez, vaig decidir-me a escriure música per aquesta formació, conjuntament amb les composicions de Pepe Zaragoza.

Vam quedar un cap de setmana a la casa d'estiu d'un dels membres, ens vàrem tancar i parírem aquest retorn al Hard Bop. Va ser una època bastant convulsa socialment a València; vivíem temps de govern del PP i la gent estava molt cremada amb tota la gestió que aquesta gent va fer durant els quasi bé 25 anys que van estar des-governant i això em donà l'excusa perfecta per posar-li nom a alguns dels tracks que compilen el disc.

Ramon Cardo - Saxo tenor

Pepe Zaragoza - Trompeta

Alberto Palau - Piano

Jaume Guerra - Contrabaix

Roger Gutiérrez - Bateria

• 1.- Waiting for George, Joan Soler
• 2.- Party time, Lee Morgan
• 3.- Juanito’s samba, Joan Soler
• 4.- Un poco de ti, Ramon Cardo
• 5.- Te faigúnguio, Ramon Cardo
• 6.- Moment’s blues, Ramon Cardo
• 7.- Siempre que sale del alma, Joan Soler
• 8.- Ya-know, J. Emley
• 9.- La mentira, Álvaro Carrillo

• Joan Soler, guitarra elèctrica i acústica
• Ramon Cardo, saxo tenor
• Benet Palet, trompeta
• Jordi Gaspar, contrabaix
• Jorge Rossy, bateria
• Paco Bernal, percussió en 1 i 3

D'un temps a ara, les orquestres de jazz han proliferat a la Comunitat Valenciana i avui es conten per desenes. És un fenomen lògic, que fins i tot ha arribat un poc tard, si tenim en compte el vigor del jazz valencià i la gran tradició de bandes de vent pròpia d'aquesta terra. Efecte immediat de l'existència d'aquestes bandes ha estat la multiplicació dels intèrprets de jazz i la consolidació d'una cabalosa pedrera que ha d'oferir moltes satisfaccions en el futur.

Els crítics tenen raó al constatar aquest fenomen, però de tant assenyalar-lo alguns poden arribar a creure que les Big Bands són una espècie d'escola de jazz, en la qual un aprèn el llenguatge i després es llicencia per a fer coses més importants o més serioses. Jo vull aprofitar l'ocasió que em brinda aquí Ramón Cardo per a dir, per contra, que la Big Band ha de ser una fi en si mateixa, i que hi ha pocs plaers musicals que superin al d'escoltar una bona orquestra de jazz (no diguem al de tocar en ella). Més encara, crec que en l'agitat panorama del jazz actual les orquestres són la millor garantia de subsistència d'algunes tradicions valuoses. Entre elles el swing, ni més ni menys: es pot, ai, fer jazz en petita formació saltant-se el swing a la torera, però una orquestra no pot concebre's sense el swing. I no segueixo perquè no em vull posar ruc.

Enjazzats reviu excel·lentment les virtuts del jazz orquestral. Aquesta banda reuneix a una sèrie de músics joves que duen anys assajant de forma regular i donant concerts cada vegada més sovint. Ramón, veterà batallador de les orquestres, ha bolcat tot el seu coneixement i el seu entusiasme en aquest projecte i ha aconseguit un resultat d'acord amb l'esforç. Com a oients li hem d'estar agraïts.

Jorge García

Crític Musical

El saxo tenor Ramon Cardo i el guitarrista Joan Soler són dos notables músics la projecció dels quals va més enllà de la copiosa i inquieta escena valenciana i arriba a, sobretot, un significat protagonisme en l'àmbit del jazz que es fa a Espanya.
Es tracta de dos veterans, adobats ja en mil batalles. Doncs Cardo (1962) va formar part (amb Perico Sambeat i Eladio Reinón, més una interessant rítmica catalana) d'aquesta formació de tall avantguardista que es va anomenar A-Free-K, que entre 1983 i 1986 va gravar tres elepés i va obtenir el premi al millor grup en el Festival de Sant Sebastià de 1984. La seva inquietud li va dur a muntar i dirigir big bands des de la segona meitat d'aquesta dècada. De fet, segueix al capdavant de la Mediterrani Jazz Band. Pel que fa a Soler (1957), va obtenir el primer premi del II concurs de Jazz de la Diputació de València, amb el trio Flying Colors, el 1987.
Ambdós formen part de l’“Homenatge a Mingus” que dirigeix el contrabaixista Jordi Vilà des de 1989 i que recentment va gravar el seu segon disc per a Satchmo Records. La seva compatibilitat i concepcions comunes va fer que posessin en peus i liderin un quartet/quintet sense piano, que ja ens va deixar “Party Time” el 1995, abans d'abordar aquest registre que teniu en les vostres mans. Han comptat amb dos acompanyants de luxe, que no requereixen presentació: el contrabaixista David Mengual i el bateria Jordi Rossy.